Cites similars: Si el món ja és...

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

poesia de Joan Maragall (1910)
Afegit per anònim
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Cites similars

Ulls meus, ulls que viviu goluts...

Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon rostre;
per vosaltres la imatge d’Ella, dolça a servar,
és davallada al cor, i llum tan pia hi fa
que ja no hi val l’or d’aquest sol que és glòria vostra.

¿Com la carnal recança del goig que amb l’hora fuig
a la bella carn d’Ella us té oberts encara,
si veure-la caduca i fonedissa amara
tot pensament d’amor amb metzina d’enuig?

Ulls meus, closos em fóssiu amb porta de tenebra,
i el vostre esguard girat endins, de cara al cor,
portant a la fidel imatge que no mor,
i a l’adoració que l’estreny, i a la febre,

aquesta coneixença tan viva del sentit,
tan corporal, però ja lliure de paüra:
la mort faria de la bella carn pastura
sense que en tremolés la imatge dins mon pit.

poesia de Carles Riba (1919)
Afegit per anònim
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Jo só lo gegant Caraculiambri senyor de la ínsula Malindrania, á qui vencé en singular batalla lo jamay com se deu alabat cavaller D. Quixot de la Mancha, qui 'm maná que 'm presentés devant vostra mercé pera que la vostra grandesa disposia de mí á son plaher?

Miguel de Cervantes Saavedra en L'enginyós cavaller Don Quixot de la Manxa (1605), traduït per Eduart Tàmaro
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

poesia de Joan Maragall (1891)
Afegit per anònim
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Toneta: Y després, senyor, encara que no més fos la vostra barba, ja és molt; la barba fa més de la meytat d'un metge.

El nostre concepte de Déu, ¿és altra cosa que una incomprensibilitat personificada?

Estic de tornada, però no he penjat els hàbits: continuo escrivint. Quina altra cosa fer? Nulla dies sine linea. És el meu costum i, a més, és el meu ofici. Durant molt de temps vaig prendre la meva ploma per una espasa: actualment conec la nostra impotència.

cita de Jean-Paul Sartre
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Hèrmia: Pro jo vull que el meu pare se’l miri amb els meus ulls.
Teseu: Són els teus ulls que l’han de veure amb el seu seny.

I per no donar compte de totes les particularitats que ens van esdevenir en aquesta guerra, que seria prolixitat, no diré sinó que, després de fets els requeriments perquè vinguessin a obeir els manaments que de part de la vostra majestat se'ls feien sobre la pau, no els van voler complir i els vam fer la guerra i van lluitar moltes vegades amb nosaltres i amb l'ajuda de Déu i de la reial ventura de la vostra altesa sempre els desbaratats i matem molts, sense que en tota la dita guerra em matessin ni hiriesen ni un espanyol. En obra de vint dies vaig haver pacífiques moltes viles i poblacions-hi subjectes i els senyors i principals d'elles han vingut a oferir i donar per vassalls de vostra majestat.

Hernán Cortés en Segona carta de relació a Carles I d'Espanya (octubre 1530)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Temps

Cada instant té el seu significat,
Per mi, per tu, per ell.
A cada instant hi ha una acció cabdal
per mi, per tu, per ell.
Cada instant és decisiu
per mi, per tu, per ell.
En un instant pot canviar la teva vida, la meva, la seva.
Avui, demà, demà passat, sempre.
Per un instant podeu ser un gran rei,
amb mi, amb tu, amb ell.
En un instant ho pots perdre tot,
una mica o, tal vegada, res...

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany...

Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

poesia de Carles Riba
Afegit per anònim
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

poesia de Joan Maragall (1898)
Afegit per anònim
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

En la part de més a baix... s'hi ha de pintar una processó del capellà i els altres clergues que estaven fent els oficis per enterrar el senyor Gonzalo de Ruiz de Toledo, Senyor de la vila d'Orgaz, i van baixar sant Agustí i sant Esteve a enterrar el cos d'aquest cavaller, l'un tenint-li el cap i l'altre els peus posant-lo a la sepultura i fingint al voltant molta gent que estava mirant i sobre tot això s'ha de fer un cel obert de glòria...

cita de El Greco (1586)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Quan li vaig dir a mon pare, de nano, que volia ser actor, em va contestar que amb el temps entendria que no podia ser, que la vida era una altra cosa.

cita de Jordi Sànchez
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

L'estudi dels àtoms... no solament ha aprofundit el nostre coneixement en un nou domini de l'experiència, sinó també ha llençat una nova llum en els problemes generals del coneixement.

cita de Niels Bohr
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Déu ha donat a l'home un rostre elevat i la possibilitat de mirar el cel.

cita de Publi Ovidi Nasó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia! | En romanès

El Corb

Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés.
"Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més."

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: "Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma:
"Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés."
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.

Escrutant l'ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l'home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l'eco només.
Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
"Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se'm calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!"

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d'antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s'encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s'encimbellà al bust de Pal•las del portal del meu recés;
va asseure-s'hi, no res més.

L'au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure'l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
"No per xoll i cara aspriva, ets Corb d'anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."

M'admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d'un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com "Mai més".

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: "Emprendrà la partida com d'altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés."
Llavors va dir el Corb: "Mai més."

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: "El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d'un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de 'Mai més, mai més, mai més.'"

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l'au de banús; vaig asseure'm davant seu mentre a recés
d'apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar "Mai més".

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l'ocell d'ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l'aire, que uns àngels volant al caire
de l'encatifat brandaven invisibles encensers.
"Míser —crido—, Déu t'envia, valent-se d'àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l'Horror té assetjada, t'ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T'ho imploro, és cert, digues, ho és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l'altra vida
l'estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!",
vaig vociferar: "L'oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa'm sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura'm!, deixa el bust del meu recés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl•lid bust de Pal•las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!

Mentre van passant els anys i es va encorbant la figura el rostre, amb els desenganys, se'm torna caricatura.

cita de Carles Fages de Climent
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Conèixer l'amor dels que estimem és el foc que alimenta la vida.

cita de Pablo Neruda
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! (0) | Voteu! | Còpia!

Qui sap riure és senyor del món.

El cigne

Silent, sota el mirall dels llacs profunds i calms,
empeny l’ona el cigne amb els seus amples palmells,
i llisca. El plomissol dels seus flancs és semblant
a les neus de l’abril que amb el sol s’esllavissen;
però, ferm i d’un blanc mat, vibrant sota el zèfir,
sa gran ala el mena com un navili lent.
Redreça el seu bell coll per damunt dels canyissos,
el capbussa, el passeja estirat sobre l’aigua,
el corba graciós com un perfil d’acant,
i amaga el seu bec negre en sa sina esclatant.
Adés, al llarg dels pins, sojorn d’ombra i de pau,
serpenteja i, deixant que els espessos herbatges
segueixin rere seu com una cabellera,
camina amb tardívola i lànguida anadura.
La gruta on el poeta escolta allò que sent
i la deu que plora per un etern absent
li plauen, hi andareja: una fulla de salze
en silenci caiguda li frega l’espatlla.
Adés, es llença a pler i, lluny del bosc obscur,
superb, governant de la banda de l’atzur,
tria, per festejar-se la blancor que admira,
l’indret enlluernant a on el sol es mira.
Després, quan les vores de l’aigua ja no es veuen,
a l’hora que una forma és un espectre incert
i l’horitzó negreja amb un llarg traç vermell,
llavors que ni un jonc, ni un gladiol no belluguen,
que les reinetes en l’aire serè fressegen
i que la lluerna en el clar de lluna lluu,
l’ocell, al llac ombriu on sota seu titil.la
l’esplendor d’una nit làctia i violeta,
com un pitxer d’argent enmig de diamants,
dorm, el cap sota l’ala, entre dos firmaments.

Ca.Citatepedia®.ro